Carta oberta a les companyes de l’esquerra independentista

Estimades companyes i companys de l’Esquerra Independentista,

Després d’un any de reflexió, us escric per fer-vos coneixedores de l’agressió masclista que he patit i la gestió que se’n deriva. També per convidar-vos a passar a l’urgent control col·lectiu tant d’aquest cas com de tants d’altres. I finalment, plantejar, des de la meva vivència, quines mancances he detectat en la gestió dels casos d’agressió amb el propòsit que es pugui obrir un debat sa i necessari dins el moviment.

El període de reflexió ve donat pel temps que he trigat a trobar i construir un entorn segur des d’on recuperar-me, analitzar què ha passat i quines són les possibles sortides. Fer pública una agressió no és quelcom fàcil ni agradable: suposa exposar-te a noves agressions, a sentir-te qüestionada, posar en dubte la feina que bonament han fet les persones que han gestionat el cas, reviure l’agressió… Així doncs, donar a conèixer l’agressió és un dels últims recursos de l’autodefensa feminista.

Fa 4 anys, vaig mantenir una relació amb en Simón Vàzquez que va durar -amb alts i baixos- nou mesos. En ella vaig patir tot tipus de micromasclismes i vaig rebre violència ambiental, psicològica, sexual i en el seu punt més àlgid física (si valoreu imprescindible rebre més informació, demaneu-la per e-mail i se us farà arribar).

Fa dos anys, després de tenir coneixement que el Simón seguia tenint comportaments masclistes i en tant que les conseqüències de l’agressió seguien afectant-me (veient-me abocada a militar a un altre barri per exemple), vaig decidir posar-ho en coneixement de l’organització que compartíem (Endavant-OSAN) i obrir un procés per violència masclista.

L’objectiu d’obrir el procés era tenir un espai de seguretat on recuperar-me; que ell reconegués l’agressió i en conseqüència, fes un treball introspectiu sobre quins són i com exerceix els seus privilegis per tal de desfer-se’n i deixar d’exercir violències contra la resta de companyes. Tot plegat, amb la clara intenció de poder militar al meu barri amb normalitat, sense que la presència o no del Simón afectés al desenvolupament normal de les meves tasques personals i polítiques.

Això no ha estat així. Si bé és cert que el Simón reconeix l’agressió i compleix alguns dels acords, n’incompleix tants que la situació es torna insostenible.

Durant el procés el Simón ha augmentat la seva presència pública i poder informal, presentat-se –i sortint escollit- alliberat de la CUP-Nacional sense comunicar-ho a la comissió que gestionava el cas i ocultant als nuclis de la CUP la seva manca de formació feminista. Sota el pretext d’estar fent la seva feina com a alliberat, ha infringit repetidament la separació d’espais. Ha fet partícip al seu entorn de noves agressions cap a mi. S’ha victimitzat i ha fet xantatge emocional al seu entorn i a la comissió. Ha continuat tenint actituds masclistes envers altres dones. I quan me l’he trobat en espais d’oci s’ha encarat al meu entorn mentre trencava amb la separació d’espais acordada.

Davant la manca de solucions per part de la comissió, i veient com la meva salut es deteriora a causa de les repetides agressions que estava rebent, decideixo abandonar el procés i demanar a l’executiva d’Endavant l’expulsió temporal del Simón de tot el moviment.

No em pertoca explicar quina és la decisió d’Endavant ni els seus motius. El fet és que al març d’aquest any jo deixo de militar i ell segueix participant formal i informalment a diverses organitzacions de l’Esquerra Independentista. El darrer exemple és que el Simón es un dels autors del cartell de la campanya de l’EI per l’1 d’octubre.

D’aquí se’m deriven diverses reflexions:

El temps que porta militant l’agressor, les seves tasques i entorn dins el moviment (en altres paraules, el seu poder informal) afecten d’una manera preocupant a la gestió del cas. En aquest sentit, existeixen diferències cabdals entre com es tracta un cas quan l’agressor té o no influència dins el moviment. Com més influència té dins el moviment, més es tendeix a la protecció, negació, silenci i camaraderia.

Que l’agressor compleixi alguns dels termes del pacte de separació d’espais no hauria de dur en cap cas a la justificació d’incompliments siguin del tipus que siguin.

El fet de treballar amb professionals la pèrdua de privilegis és condició necessària però no és garantia d’un canvi d’actitud real i transversal de l’agressor. Seria pertinent construir eines complementàries eficaces que garanteixin aquest canvi, així com indicadors per avaluar-lo.

És necessari pensar quins són els límits (si és que n’hi ha d’haver) a l’hora d’afrontar i gestionar la separació d’espais. La seguretat i recuperació de la persona agredida no pot estar condicionada per les tasques polítiques o laborals de l’agressor. També cal dissenyar quines són les mesures adients per prevenir aquestes situacions.

Hi ha una mancança d’espais i/o òrgans legítims als que recórrer si la gestió de l’agressió empitjora la situació i causa revictimització. Quan aquests espais existeixen solen tenir un ritme de resolució massa lent pel benestar de la persona agredida.

És innegable que el moviment té un bon discurs feminista, sobretot pel que fa a les agressions cap a les dones, però és imprescindible seguir treballant per a que no hi hagi més contradiccions entre el discurs públic i la pràctica interna.

Per poder actuar com a moviment en els casos d’agressions masclistes, cal que la gestió sigui com a moviment. La mancança de coordinació entre les diferents organitzacions de l’EI en aquest àmbit obre la porta a que els agressors saltin d’una a l’altra sense estar obligats a complir ni comunicar les mesures pactades.

La manca d’eines per gestionar correctament agressions masclistes està convertint les organitzacions en una centrifugadora que acaba fent fora a un gruix important de dones. No només de les organitzacions de l’EI sinó també del moviment popular que pretén construir.

Per tot això demano:

– Un debat profund com a moviment de la gestió, tant interna com externa, de les agressions masclistes.

– L’expulsió i desvinculació del Simón de totes les organitzacions de l’EI fins que el moviment es doti dels mecanismes necessaris per assegurar que no tornarà a cometre agressions, o que si ho fa es prendran les mesures necessàries per protegir política i personalment a qui hagi rebut l’agressió.

Finalment, animar a totes les dones que hagin rebut agressions a emprendre les accions que creguin necessàries i si s’escau fer-ho públic. Però sobretot a no tenir por, superar la culpa a través de la sororitat i trobar-hi les forces necessàries per fer front i transformar la societat patriarcal en la que vivim.

Juntes trenquem el silenci.

#TrenquemelSilenci

Laura Gené

13 de setembre del 2017, Sant Cugat del Vallès, Països Catalans

cropped-images1.png

Anuncis